Agafe aquest llibre de la biblioteca, un breu costumari escrit per Bernat Capó i que parla dels costums, oficis, plantes, animals, menjars, festes, tradicions de València.
Per tindre context dels articles cal pensar que van ser escrits entre 1960 i 1986 segur per l’article els tords i parlen majoritàriament d’Alacant i de la comarca de l’autor La marina Alta, encara que són coses que hom coneix o ha escoltat arreu de la Comunitat.
D’entre tots els escrits que pertanyen a una columna d’un diari que escrivia l’autor i que per tant tenen totes una longitud aproximada m’ha impactat la dels albats.
La criatura que mor abans de tener ús de raó rep, entre nosaltres, el nom d’albat, tal vegada tret de la praula alba que emprem per designar la primera claror del dia qual el sol começa a emblanquir l’horitzó, volent, possiblement, oferir, en un clar desig de simbolisme, la imatge de puresa i tendror de la primera hora del dia unint-la am els primers passos d’un infant per la vida, purs i tendres, blancs i nets.
Les campanes sonaven amb un cop llarg seguit d’altres dos ràpids i el repicar es perllongava tot el temps que el sacrista considerava oportú.
Després del soterrar, el veïnat acudia vers la familia i no se li deia l’acostumat: “T’acompanye en el sentiment”, sinó allò altre de: “Ja teniu un angelet en el cel”. I tot seguit l’alegre festa i el menjar abundós que, fins i toto, si l’òbit s’havia produït pel bon tempshi havia tambié ball, al so de bandúrries i guitarres, perls voltants de la casa on visqué sols una estona el nou angelet.
Altres anècdotes
Continuem amb els ametlers en flor, on diu que el color de la flor defineix el tipus d’ametla que dona l’arbre.
Aquells que mostren la flor rosa, produeixen les varietats denominades “marcona” i “rumbtea”. La primera és la més cara del mercat i la que, entre altres usos aprofita per a fer les ametlles ensucrades que coneixen sota elnom de peladilles i de les quas a la ciutat d’Alcoi els fabricants se’n duen l palma. Aquest ametller ofereix poca collita i és força irregular en la seua producción, uns anys molta i d’altres poca. El de la “rumbeta”, per contra, sempre en dóna d’abundosa i el llaurador s’inclina per aquesta vaietat que li ompli la cambra i, amb una mica de sort, el calaix. El arbres que fan la flor blanca ofereixen nombroses vaietats destacant, per damunt de totes, l’anomenada “mollar” que podem trencar amb les dents i fins i tot amb els dits, perquè té el clofoll vlanet
Tenim la recepta de l’arrop i talladetes, la vida del barber rural, ritus que feien curanderos per curar les berrugues.
Ens parla dels borinots, que és una de les paraules que més m’agraden del valencià. Dels bous al carrer, de la caça amb furó.
De les capelletes que he vist al meu poble i que no sabia que tenien eixe nom, un nínxol en un barri o carrer on deixar i honrar al sant que corresponga.
Sobre els caragols, a més de donar una recepta per a la caragolada ens enumera els diferents tipus que n’hi ha.
Tenim, doncs, les vaquetes -caragols de vinya-, els serrans -caragols de muntanya- i els avellanencs qe trobarem per tot arreu especialment pels fenollars tan abundosos per les vores del camins. El avellanencs grans -mai no arriben al tamany dels altres- segonds diuen, són el més sabrosos, tal vegada per qué passen la major paart del seu temps xuclant les branque dtrendes del arbusts.
I així continuem amb diferents temes, cigales, el codonyat que és melmelada de codony i que el meu avi sempre prenia per a sopar.
I les creus de maig on parla del seu origen romà
La creu de terme, coneguda també sota els noms de peirò i pedró, és aquella que tenim a l’entrada dels pobles i àdhuc de les grans ciutats. … El costum era posar-ne una a cada entrada dels pobles assenyalant els límits de la ciutat i del camp.
El déu romà Terminus, que era l’encarregat de protegir el camp i les fronteres.
els romans a cadascún dels nombrosos deus li dedicaven la festa corresponent, en aquest cas concret rebé elnom de Terminalia i consistia a anar a portar-li flors a la pedra demanant-li protecció al déu i pregant-li que no permetrera el pas d’invasors, lladrs i gent de malviure. Una vegada feta l’ofrena i la demanda tornaven a casa seva fins l’any vinent. Segles despreś, a mesura qeu passà el tems els mollons romans que hi havia es transformaren en cres de terme, se’n construiren d’altres, es continuà anant-hi a portar flors i demanar fertilitat per als camps i que les malaties no esntraren als pobles i ciutats.
Reivindica Sant Dionís, Dia de la Mocadorada, 9 d’octubre com a Dia dels enamorats. També llegim sobre el dia dels innocents, pinyates i el correuer l’antecesor del carter, que no cobrava, només almoina. Un altre ofici desaparegut era draper i el xambiter
I continuem sense fi, coneixent antics oficis, costums i tradicions, menjars, animals i objetctes.
Buscant informació trobe diferents articles on parlen de l’assumpt dels tords i la radioactivitat.
Enguany la caça del tord ha estat una mica abandonada, per una banda l’escassesa d’ocells i per altra el remor que s’ha extès pertot arreu de la comarca fente c’orrer la veu que el tords són portadors, de radioactivitat, que tots són contamintas perquè el seu origen se situa al voltant de la central nuclear de Xernobil que com hom no desconeis va fer figa portant el pánic cap a les nostres terres.
La Candelera, la matança i La mona de Pasqua que prové de la mu’na dels àrabs i la cançonceta que encara cantem mentre esclafem l’ou en el front d’algú “ací em pica, ací em cou, ací t’esclafe l’ou”
Les estrenes de Nadal que són diferents de l’aguinaldo encara que avui es confonga, l’autor comenta que també és una tradició que te arrels en els romans.
Les estrenes varen nàixer com a un present demostratiu d’alegria, amor i generosita, i els aguinaldos como a obsequi de gratitud envers aquells que alegraven am la seua presència la casa del patrici. Les primers acabaren convertint-se en símbol d’unió familiar i els segons en correcte reconeixement del serveis prestats.
Mestre d’aixa, un constructor i mecànic dels vehicles d’altre temps, no massa llunyà, però si el suficient per què l’ofici haja passat a les golfes dels nostres records. El mestre d’aixa era l’encarregat de fer els carruatges de càrrega com, per exemple, carros, carretons i galeres i els que utilitzaven les perones com les calesses, cabriolés i tartantes i també les difigencies, que aleshores, eren l’unic mitjà de desplçament entre les poblacions. Aquells que alcançaven el que podríem anomenar doctorat en l’ofici eren poseidors d’un munt de coneixements que avui no sol amuntegar una sola persona. Eren delineants, prquè ells mateix feien els dibuixos atenent els designs del client, eren enginyers, perquè donaven vida al dibuix i tenien la capcitt, ben provada, de fer front a qualsevol tipus de problema -geomètric o matemàtic- que sortira sobre la marxa, eren artesans que sabien treballar la fusta i el ferro, como el escultors el fang, finalment eren els mecànics que feien les reparacions del vehicles que havíen construït. Es a dir, que el mestre d’aixa era un compendi de coneixements adquirits a força de moltes hores de treball i que no estaven a l’abst de totes les intel.ligències.
Sobre l’oli
Ara tampoc no s’aprofiten, al cent per cent, els residus. Les dones ja no fan sabó de la morca i el pinyol, convertit en pasta i posat a secr, no s’utilitza per encendre el foc i omplir el braseret que a l’hivern posaven sota el tendur per calfar-se les cames. Tenim massa cosses al nostre abast, massa productes que ens fan oblidar vells costums, i fins i tot, quasi ens fan perdere les nostres preferències per lóli d’oliva fron a l’allau de succedanis estranys que les multinacionals ens fan entrar pels ulls i córrrer gola avall.
Seguim amb molts temes dels que tampoc vaig a parlar, esclata sangs , pilota valenciana, primavera i orenetes, les sangoneres i el sanadors
Sobre el margalló, que és una planta molt coneguda a València.
El margalló és una mena de palmera, autòctona, que creix pertot arreu del nostre litoral i més endins tambié. Els llucs de la planta són bons de menjar i això es el que buscàvem, en primer lloc, els xicons quan eixíem d’excursió.
Una vegada que n’havíem xuclat prou fèiem replega d’ulls i de palmes. Els ulls es posaven a secar i aprofiten per a fer la llata que, després de treballada, es convertirà en una trena llarga, molt llarga, que les dondes -no sé el motiu, però les dones sempre han estat les encarregades d’aquest tipus de treball- transformaven en cabassos, capells i moltes més coses de profit. Amb les palmes, també seques, feien graneres o escombres.
Ornitomància, una “ciència” que no coneixia
Els àrabs, que tantes coses varen deixar per aquests indrets, foren els creadors d’una branca de la ciència que anomenaren, i així ho diem encara, ornitomància, que és l’art d’endevinar el futur a partir del vol dels ocells. Eks àrabs podien fer interpretacions i auguris segons la forma i la direcció de la volada i tambié escoltant els crits o el cant.
Un dels grans problemes de la nostra època.
L’afany de guanyar diners -se’n necessiten tants- ocupa totes les hores del día, els dies de la setmana, les setmanes del mes i els mesos de l’any.s
M’he deixat molestes coses, és un llibre molt curiós, on parla d’aquestes tradicions que ja no coneixem, però aquest costumari és un gran recurs per a no oblidar. Pense que potser hauríem de fer un costumari de la nostra època perquè dintre de 50 o 100 anys recorden de coses que vam viure a la nostra infantesa i que tota la digitalització ha fet desaparèixer.
Tenint en compte l’índex temátic veiem de que parla el llibre. Agrupa els articles en aquestes seccions: Animals i plantes, El cicle anual, Festes, Institucions, Jocs i esports, Malalties i remeis, Menjars, Oficis, Treballs.